jueves, 29 de abril de 2010

Entrevista a Joaquin Julio


Existe algo que estremece sólo observando su rostro. No son sus ojos, es la fuerza de superación. Joaquín Julio guarda en su mente todos los obstáculos que ha debido de superar a lo largo de sus 42 años de vida. No ha sido fácil pero ha recibido la ayuda necesaria para poder continuar adelante con su minusvalía visual. Gracias al colegio Espíritu Santo de Alicante aprendió a leer y escribir en braille y lo más importante en su vida, la música. Actualmente es director de una agencia administrativa de la Once a pesar de poseer la licenciatura de Filosofía Inglesa. Es considerado un referente de progreso ya que vive una vida completamente normal sin la ayuda prácticamente de nadie. Su madre es su mayor apoyo, le ayuda a superarse diariamente y por ello siente gran admiración hacia ella.


Pregunta: En su vida cotidiana ¿le gusta que las personas le ayuden?

Respuesta: No me gusta que me ayuden pero considero que en ocasiones es necesario este apoyo, pero otras veces resulta agobiante. Soy una persona muy independiente pero en ocasiones considero precisa la ayuda de las personas videntes para poder cruzar los pasos de cebra u otras actividades cotidianas.

Pregunta: En las grandes ciudades están instalando unos dispositivos que avisan en qué momento se puede pasar un semáforo. ¿En su ciudad ya se encuentran en activo?

Respuesta: Si, toda persona invidente tiene un mando a distancia que activa el semáforo y en el momento en el que está verde hace un pequeño pitido. Estos utensilios están proporcionados por la ONCE y el Ayuntamiento de cada ciudad. Consiguen que de esta manera las personas invidentes poco a poco sean más independientes.

P: ¿Considera insuficiente las ayudas que reciben las personas con minusvalía visual?

R: Por supuesto, toda ayuda es poca. Todos los invidentes que están afiliados a una organización reciben subvenciones para comprar utensilios necesarios para desarrollar una vida normal como los programas para los ordenadores. Pero todavía queda mucho por conseguir.

P: Por motivos laborales vivió tres años sólo, ¿cómo consiguió ser totalmente autónomo?

R: Estuve en Requena en ese periodo de tiempo viviendo en un piso, por ello la ONCE me adjudicó una técnica en rehabilitación. La cual me enseñó cómo desarrollarme en la vida cotidiana, proporcionándome conocimientos domésticos desde las labores de limpieza hasta cocinar. Además me facilitó autonomía personal, me enseñó a conocer mejor el entorno social en el que debía convivir.

P: Pero existen otras actividades cotidianas como comprar ropa en las que se necesita la visibilidad. En este caso recibe ayuda por parte de…

R: En ocasiones me acompañan amigos o familiares próximos, pero otras veces acudo sólo. Ya que en las tiendas donde suelo comprar me conocen y las dependientas me ayudan a elegir las prendas de vestir que concuerdan más con mi estilo. Incluso me dan la posibilidad de llevarme la ropa a mi casa para que mi madre la vea y opine sobre ella.

P: ¿Utiliza el dispositivo proporcionado por la ONCE para distinguir el color de la ropa?

R: No, memorizo a través del tacto de las prendas de ropa su color. No me es necesario este aparato ya que desde pequeño realizo esta táctica para conocer qué color tiene y si combina con los pantalones o demás prendas. Y si alguna vez no puedo distinguir los colores me ayuda a mi madre o familiares próximos.

P: Es decir, su madre es su gran apoyo.

R: Sí, mi madre siempre ha sido mi pilar fundamental ya que me ayuda a superarme cada día más. Además mis familiares y amigos facilitan constantemente a desarrollar una vida de manera independiente y normal.

P: Si su minusvalía tuviera operación ¿se sometería a una intervención quirúrgica para poder ver?

R: En estos momentos no me gustaría operarme ya que desde que nací he convivido con esta minusvalía. Cuando era pequeño y no disponía de los conocimientos que ahora tengo sí que me llegó a preocupar, pero en ningún momento me he obsesionado.

P: ¿Qué le gustaría ver por primera vez?

R: La cara de mi madre ya que ha sido mi mayor apoyo y el Camp Nou, una de mis grandes pasiones.

P: Sus aficiones son…

R: La música, desde pequeño en el colegio aprendí a tocar diversos instrumentos. Pero siempre me he decantado por el piano y la batería, aunque me siento mucho más libre tocando el piano. También me gusta viajar, tanto sólo como acompañado. He visitado grandes ciudades como Barcelona y Madrid, en ocasiones con amigos y otras veces sólo. No me da miedo viajar, me gusta conocer nuevos lugares.

P: En el colegio aprendió a tocar varios instrumentos, ¿le proporcionaron otros conocimientos aparte de la enseñanza básica?

R: Sí, aprendí actividades deportivas como jugar al futbol, al básquet, ir en bicicleta. Todo aquello que aprende un niño, lo aprendí en el colegio Espíritu Santo. Es una escuela para chicos afiliados a la ONCE con ceguera o minusvalía visual. Allí se aprende al mismo ritmo que se les enseña a los otros niños en las escuelas. La única diferencia es como desarrollamos nosotros las actividades. Las personas ciegas juegan al futbol con un balón que tiene incorporado un cascabel, de igual manera en los demás deportes.

P: ¿Qué le parece que las autoridades hayan decidido que los niños invidentes deben acudir a colegios normales?

R: Me parece perfecto. La Once ahora proporciona profesores de apoyo los cuales ayudan a los niños invidentes en las tareas de enseñanza. En el momento en el que aprenden los alumnos a leer y escribir, los ciegos se enseñan el lenguaje braille. Además tienen horas extra en las que se les proporcionan conocimientos deportivos y musicales. Los niños aprenden a desarrollarse en su entorno y conocen como viven los demás.

Toda persona tiene un ángel, en este caso es Ángeles Escrivá. Tiene cuatro hijos, uno de ellos es Joaquín Julio. Desde que nació su hijo aprendió a cuidar y educar a una persona con minusvalía visual. Fue a los mejores médicos, especialistas en cegueras y educadores, hizo lo necesario para que su hijo pudiera ver. No había solución por ello a los seis años internó a Joaquín en el Colegio Espíritu Santo. Recuerda con sabor agridulce el primer día de colegio de su hijo. Era consciente de que este esfuerzo era necesario para que Joaquín aprendiera y llegara a ser una persona independiente.

P: ¿Cómo descubrió la ceguera de su hijo?

R: A los tres meses de vida llevé a mi hijo al médico para que le hiciera una revisión rutinaria. Fue ese día cuando el doctor me dijo que era ciego. Le enfocó una luz en los ojos y no parpadeó. Sabíamos que tenía algún problema en los ojos pero pensábamos que era bizco.

P: ¿Cómo reaccionó?

R: Fui sola, ya puede imaginarse cual fue mi reacción. Al salir del médico no sabía cómo llegar a casa. Pero en el momento en el que me conciencié del problema busqué soluciones.

P: Acudió a diversos médicos…

R: Sí, el primer doctor que visite fue en Valencia. Me dijo que no tenía ningún tumor en la cabeza que simplemente era ciego. Después acudí a Valladolid al doctor Nicolás Belmonte el cual no se creía que tuviera una minusvalía visual. Ya caminaba con tan solo un año. Para una persona ciega enseñarse a andar es muy dificultoso. Por ello me dijo que sería un niño muy listo. Y por último visitaba cada tres meses un médico en Barcelona. Hasta que me aconsejó que lo internara en el Colegio Espíritu Santo.

P: Una anécdota graciosa…

R: Joaquín siempre ha sido muy ostentoso y decía en el colegio que su padre ganaba un millón de las antiguas pesetas al día. Explicaba a sus compañeros de casa que en su casa había un pozo de petróleo. [Risas]

P: Si se encontrara en la misma situación, ¿educaría de igual manera a su hijo?

R: Sí, hicimos lo posible para que nuestro hijo pudiera ver. Llegó un momento en el que los médicos me dijeron que debía llevarlo a un colegio para niños ciegos. Le hemos educado como a nuestros otros tres hijos. Con la única diferencia que he hemos debido de prestarle una atención mayor.

miércoles, 28 de abril de 2010

Festa del Traguet


Fum, paelles, amics... Tot açò es el que varem trobar el passat dissabte a la festa del Traguet de Benipeixcar. Cada any els festers jovens d’aquesta barriada realitzen aquest concurs per poder gaudir amb tots els gandians d’aquesta meravellosa festa.


Totes aquelles persones que volien esmorzar devien estar a les 8 de la matinada en la plaça del Traguet. Començaren la festa ben prompte, per no perdre cap minut d’aquest gran dia. Seguidament cap a les dos del mig dia començaren a fer-se les pertinents paelles. Fou un gran èxit quan a participació, els carrers estaven de gom a gom. Fins i tot acudiren polítics importants de la ciutat. Entre ells Orengo, Alcalde de Gandia, Fernando Mut, cap de llista de la Plataforma i Josep Miquel Molla, del Bloc.

Per la nit continuaren la festa amb discomóvil, era un grup molt més reduït ja que les forces ja estaven començan a fluixejar.

Enhorabona a tots els festers jovens de Benipexcar fou tot un gran èxit.

Vos deixe ací unes fotos per que vos imagineu el que va passar allí.

martes, 13 de abril de 2010

Teatre Serrano

El teatre Serrano de Gandía es una propietat municipal que començà amb les representacions teatrals al voltant de l’any 1900, en aquesta etapa rebia el nom de Teatre Circ. Dotze anys més tard se li otorgà el nom actual i al 1921 es va construir la façana d’estil modernista.
Com caigué en desús per el seu greu estat de degradació es decidí tancar les seves portes. Per aquest motiu començaren les obres de rehabilitació per part de l’arquitecte Horacio Fernández del Castillo. Aquesta reforma ha aconseguit uns bons acabaments malgrat el pressupost ajustat amb què comptava el projecte. A l’interior de les sales, contrasten els cromes de les butaques de roig teatral amb la fusta de faig que cobreix les parets. Els vestíbuls, en canvi, s’omplin de la llum mediterrània provinent dels colors clars dels sostres blancs en forma de bòveda. Pel que fa a l’exterior, el Teatre es configura com un edifici únic, realitzat a partir de tres estructures diferents que s’unifiquen per la textura, el color dels materials i l’armonització de les tonalitats emprades.

El Teatre actual manté l’estructura de planta rectangular de proporcions allargades (18m x 64,70m), amb dues parets mitgeres i dues façanes, la principal al Passeig de les Germanies i la lateral, al carrer Sant Vicent. Amb dues façanes s’han restaurat de forma completa per recuperar els elements decoratius perduts amb el pas del temps com els detalls escultòrics de taulells o els pinacles modernistes que rematen la façana principal. S’ha fet front a una tasca dificultosa, donada l’escasa qualitat dels materials originals i el seu mal estat de conservació. Ha sigut necessari realitzar reproduccions d’alguns dels elements decoratius com balustres i pinacles. També s’han recuperat les carpinteries segons el model històric del Teatre així com els arcs de la planta baixa de la façana principal, que havien quedat tapiats a mitjans del segle passat.

lunes, 5 de abril de 2010

Cóm fer la paella valenciana?


La recepta de la paella valenciana tal com s'elabora en l'horta de València de forma tradicional, pot ser per fi recollida en tota la seva autenticitat gràcies a l'assessorament d'experts i a la vocació de servei públic. Des d'aquest blog volem sortir en defensa de la paella valenciana, un plat emblemàtic que s'ha vist desvirtuat per incomptables varietats culinàries.


El nom de paella ve pel recipient on es cuina, un recipient pla realitzat en ferro o acer inoxidable i proveït de dos rosteixes. La denominació paellera és incorrecta doncs és el plat el qual adopta el nom del recipient: paella. Es fabrica en moltes grandàries depenent el nombre de racions que vulguem cuinar. Tradicionalment la paella s'ha de cuinar a l'aire lliure i si és possible amb llenya de taronger, que a València és relativament fàcil d'aconseguir. La llenya de taronger, a part de donar-li una certa aroma a la paella, proporciona un foc constant i fins a cert punt manejable, malgrat la dificultat que comporta cuinar amb llenya.


En l'elaboració de la paella és molt important controlar el foc doncs hem d'avivar-lo o fer-lo més suau segons ho requereixi cada moment de la cocció. Com en la majoria de les receptes de cuina, és difícil cuinar un plat simplement coneixent els ingredients i l'elaboració; i en el cas de la paella això es complix.


Ingredients
500 gr. d'arròs denominació d'origen València (al voltant de 125 gr. per persona). 
Utilitzarem les varietats 'senia' (el qual es ven normalment, amb el gra bastant rodó) o la varietat 'bomba', que fa que sigui més difícil que l'arròs es passe encara que és menys saborós i més car que el 'senia'. 

800 gr. de pollastre trossejat on se solen incloure els pits de pollastre i el fetge. 
600 gr. de conill trossejat. 


250 grams de 'bajoqueta' o 'ferraura', o el que seria el mateix, fesols verds plans.

200 grams de 'garrofó'. Una varietat de mongeta blanca, gran i plana típica de València. Si el garrofó no és fresc, afegirem solament 100 gr. lloc en remull unes dotze hores abans. 

100 grams de tomaca triturada, el que equival més o menys a un tomaca rallada de grandària mitjana.  150 cc d'oli d'oliva. 

Brins de safrà o en defecte d'això colorant alimentari, encara que no és el mateix, clar.

Una culleradeta de pimentó roig dolç en pols. 
Sal de cuina normal. 
Romero en branca. 
Aigua. Com norma general, utilitzarem el doble d'aigua que d'arròs..

Cóm fer la paella







Esmentar també que es sol incloure la 'tabella', un tipus de mongeta blanca. Aquests serien els ingredients típics d'una paella tal com es cuina en l'horta de València. A partir d'ací i depenent de la zona on es cuina, és costum de cada lloc afegir altra sèrie d'ingredients com són els pebrots rojos, les costelles de porc o la "pilota" (albondigas grandes de carne de cerdo). El que una paella mai ha de dur és pebre, ni alls (encara que alguns restaurants els utilitzen), ni vi blanc, ni musclos ni altres coses rares que hem vist en innombrables receptes.


El primer de tot és anivellar la paella perquè després l'arròs quede uniformement distribuït i bulla tota per igual. Per a això, bastarà amb abocar l'oli en fred havent de quedar perfectament centrat en la paella. Una vegada ben centrada encenem el foc i hem de esperar que l'oli estiga ben calent per a començar a fregir la carn. Per a això, estendrem amb la taujana tot l'oli pel fons del recipient per a evitar que es creme. Alguns cuiners prefereixen envoltar l'oli amb sal amb el mateix propòsit: evitar que es creme la paella i així de passada ja no es sala la carn.


Una vegada l'oli estiga ben calent, tirarem el pollastre i el conill als quals haurem posat sal (si no s'ha utilitzat el truc descrit anteriorment) i anirem daurant-los lentament donant-los la volta. Generalment els trossos més grans es deixen en l'interior de la paella, retirant els de menor grandària cap a l'exterior de la mateixa per a evitar que es cremen. Repetir una vegada més que és molt important daurar molt bé tota la carn a foc suau i sense presses, que estiga tot ben fregit. Ací radica part del secret d'una bona paella.


Quan la carn ja estiga ben daurada la retirem tota cap a l'exterior que és on hauríem de tenir menor intensitat de foc i és el moment de fregir el fesol. Igual que la carn, la verdura ha d'estar ben fregida però sense cremar-la, donant-li tornades constantment. Quan ja estiga feta, és el moment d'afegir el tomaca natural triturada procedint de la mateixa manera: separem la verdura cap als extrems i anem sofregint bé la tomaca evitant que es creme. Quan la tomaca ha soltat tota l'aigua ja està ben sofregit.


Una vegada ben fets tots els ingredients anteriors, removem uniformement i deixem sofregir uns instants tot junt. La carn deu estar bé daurada i la verdura i el tomàquet bé sofregits. Afegim ara el sobret de pebre roig i removem ràpidament, evitant que es creme i ja és el moment d'afegir l'aigua a la nostra paella. Com referència, tirarem el doble d'aigua que d'arròs fins a cobrir gairebé per complet tot el recipient. La mesura d'aigua -si la grandària de la paella és la idònia per a les racions que es volen obtenir- és que el nivell d'aigua deu quedar per sobre de les rebladures internes de les rosteixes de la paella.


Igual que la quantitat d'oli o d'arròs, la mesura de l'aigua és orientativa i l'experiència va a ser la nostra millor aliada. Tirem ara els brins de safrà (o colorant alimentari) i la garrafa i tornem a provar el punt de sal del brou, tirant més sal si fos necessari. És important ressaltar que el punt de sal en el brou s'ha de provar just abans de l'arròs i que ha de ser més aviat sentidet, doncs l'arròs tendeix a fer-lo insuls. Quan el brou arriba a el punt d'ebullició, la deixarem uns 5 minuts que bulli a foc viu. Després es deixa coure de 30 a 45 minuts amb el foc al mínim. Si l'aigua baixa del nivell que havíem assenyalat s’afegeix més.


Seguidament, s'aviva el foc i s’afegeix l'arròs repartint-lo uniformement per tota la paella. Els experts no amiden l'arròs i calculin la mesura fent dues munts amb forma de creu que sobresurtin de la paella un dit. Seguim 5 minuts a foc fort, altres 5 minuts a foc mig i 8-10 minuts a foc mínim. En total, l'arròs és cou entre 18 i 20 minuts. No sobrepassar mai aquest temps, encara que ens quedés una mica de brou, doncs l'arròs és passarà (esclatar, com és diu en valencià). L'arròs ha de quedar-se sec i amb el gra sencer. Com regla general mai afegirem aigua una vegada s'haja tirat l'arròs a la paella. No és pecat dur brou o afegir aigua, però això últim mai després de llençar l'arròs.


Si la paella s'ha quedat un poc curta de brou, es baixa més el foc i es pot tapar amb paper de plata o altra tapa perquè evapori menys aigua. Mai afegir aigua, en tot cas brou prèviament reservat. En València també és molt típic el 'socarrat'. És a dir, deixar la zona inferior de la paella molt més cuita, gairebé cremada, amb l'arròs cruixent. Podem obtenir el famós 'socarrat' amb un cop de foc l'últim minut o poc més, o bé posant la paella directament sobre les brases. Si vols que el 'socarrat' estigui solt, o se't ha pegat un poc, pots col·locar la paella sobre un drap humit gens més treure-la del foc. En València és costum deixar reposar la paella uns minuts abans de servir-la. Aquest repòs sol asseure molt bé a la paella, sobretot si ha quedat un poc dura doncs ajuda que l'arròs finalitze la seu cocció i acabe l'absorció de brou que encara puga quedar. Si l'arròs ha quedat un poc dur, es pot arreglar tapant la paella amb paper de periòdic o amb un cartró i esquitxant un poc d'aigua amb la mà, deixant seguidament que repose uns minuts més de l'habitual, aixecant-lo de tant en tant.


I si volem ser totalment fidels a la tradició, menjarem directament la paella en el recipient i si pot ser amb una cullera de fusta. Bon profit!

Recepta proprcionada per: http://www.artesonado.com/paella.htm

jueves, 1 de abril de 2010

Què fer a Gandia aquesta Setmana Santa:

Com ja em pogut comprovar es una ciutat turística i cultural. Per aquest motiu els anem a donar uns consells per poder gaudir d’aquesta gran setmana. En primer lloc el millor que es pot fer es buscar-se un lloc on poder descansar. La millor opció es llogar un apartament per poder passar aquesta festivitat santa. Molts de vosaltres ja el tindreu propi però també deguem nombrar aquesta possibilitat. Amb la crisi econòmica que ens assoleix els preus dels lloguers han disminuït considerablement per aquest motiu es preferible un apartament a un hotel. Ara els deixem varies pàgines webs on trobar el que més us agrade.

http://www.niumba.com/apartamentos-gandia-0-21957-0-1.html

http://www.comprovendopisocasa.com/Apartamentos-Gandia-busqciu-7091_37_1.html

http://www.habitamos.com/post/3870191/alquiler_apartamento_playa_de_gandia_fallas_semana

Si vos us agrada més que us heu donen tot ben fetet el millor hotel, econòmicament parlant es el Porto Gandia. Es troba situat al costat del port de Gandia, el seu preu per nit ronda el 70 euros per a dues persones però sempre hi han grans descomptes. Les seves instal•lacions son bones tant per a gent jove com per adults. Podràs gaudir de un ambient tranquil al voltant de la platja.

Una vegada tingues elegit el lloc on dormir aquesta setmana deguem comentar-te aquelles activitats d’oci que podràs disfrutar a la teva instancia a Gandia.

Aquesta ciutat ducal es coneguda aquest any per la celebració del V Centenari del Borgia, així que avanç que res deus acudir al Palau Ducal a fer una visiteta guiada per conèixer l’historia de la ciutat. A la seva entrada es troba l’escut de la família Borja que dona la benvinguda als visitants. Seguidament podrà gaudir de l’interior d’aquest palau en el qual es troben reflectides sis segles d’història: gòtica, barroca, renacentista i neoclàssic. L’horari de visites es de dilluns a divendres des de 10.00 hores fins a les 14.00 h i des de 15.00 fins les 19.00 hores. Els diumenges i festius de 10 del matí fins les 2 del mig dia. Esperem que us agrade.
Seguidament pot anar a bronzejar-te a la platja mes coneguda de la província de Valencia, la platja de Gandia. Allí podrà realitzar diverses activitats esportives a la mateixa arena. Es un lloc concurrit per tots els turistes així que li aconsellem que quan avanç vaja molt millor. També pot refrescar-se als diferent xiringuitos que pot trobar a peu de platja o a les cafeteries del passeig marítim. On també podrà llogar bicicletes triples per poder passejar amb tota la família o amics.
Com oferta nocturna els millors locals d’oci es troben a la “Zona Nueva” on podrà divertir-se en pubs com Esquina Latina, Más Tequila o La Década. Allí podrà conèixer gent, gaudir de la seva companyia i di vol beure alguna copeta típica de la ciutat. Aquestos pubs es troben oberts fins les 4:00 de la matinada, després deurà traslladar-se a les discoteques. La més famosa de tota la platja es Coco Loco, la música es pop i un poc de house. La entrada poc costar des de 5 euros fins 15 depenent de l’oferta que més et convinga. Les altres discoteques de la ciutat son Bacarra, Falkata i Pati Pami. En totes elles pot gaudir d’un bon ambient festiu.




Esperem que les nostres propostes siguen del vostre agrat!